amor platònic

No ho coneixes, mai has parlat amb el, el ni sap que existeixes, però tu et fons cada vegada que penses en el seu nom o en la seva imatge, i somies tots els dies amb ell.

No hi ha sortida. Tens un amor platònic. Totes hem passat per això, el sentiment ho coneixem, i encara que se sofreix bastant té el seu encant.

Dintre d'aquests "amors platònics" es col·loca el professor, el “jefe”, l'amic al que no li volem confessar els nostres veritables sentiments o anant més lluny, aquest "enamorament" que se sent per Richard Gere o James Dean, que definitivament estan fora del nostre abast.

Quan vam sofrir aquest fenomen, el món dóna voltes i passem fantasiant o somiant desperts. Imaginem que el nostre home ideal ens visita, balla amb nosaltres, ens besa, compleix totes les nostres expectatives, i en fi, és perfecte... I com no anava a ser-ho si ens ho estem imaginant?.

De vegades, l'amor platònic ens atrapa encara que ja tinguem parella, i encara que no ho sembli, si ho sabem manejar, pot resultar un ingredient extra que alimenti la nostra relació i la renovi, clar sempre que la nostra fantasia sigui amb mesura i no es converteixi en un obsessió.

De la mateixa manera, no podem caure en el joc de les comparances. Si tenim parella, seria injust comparar-lo amb algú que compleix absolutament tots els nostres somnis que mai baralla ni s'emprenya, mai s'aixeca amb ulls inflamats i sempre està vestit com un príncep; aquest príncep blau no és més que un somni.

Recorda, de vegades la vida quotidiana i el compartir en parella pot demostrar-te que el teu company calça molt amb el teu príncep blau, però no demanis impossibles, perquè pots acabar per idealitzar al desconegut perfecte i trobar en aquest home que t’estima en la realitat tots els defectes del món.

Els amors platònics són part de la imaginació de tot ser humà, simplement no pretenguis trobar-los en la vida real, perquè la frustració pot ser massa i fins i tot podries acabar una valuosa relació.