Nos despedimos del nuevo año con la alegría de entrar en un nuevo ciclo, un nuevo decenio.
Haciendo balance, tampoco ha sido tan malo a nivel económico ni social.
Ha habido por supuesto gente con la que contaba cómo amigos y me demostraron todo lo contrario, pero eso es el puro acontecer de la vida. Por otra parte he recuperado amigos que creía olvidados y que me han hecho volver a confiar en ellos...
Pero este año he perdido a una gran persona, a mi tío Lito que me trato cómo un hijo más mientras estuve en Andorra viviendo con él. Desde aquí quiero darle las gracias si es qué dónde está me puede escuchar.
Otros familiares y amigos nos han dejado, y en el momento de cerrar el balance anual, seguro que me dejaría en el tintero a álguien.
Familiarmente hemos vivido mucho desde el principio del año: Canarias, parte de Andalucía, Londres, Port Aventura, Barcelona, etc... y en ese aspecto no hay queja.
Y ya no digo a nivel de inversión con la comprar del piso de Barcelona para terminar el año.
Espero que en lo económico y de salud, al menos sea como este año que pronto finalizará.
A todos los seres queridos, amigos, conocidos y lectores desearos un FELIZ 2011 en el que vuestras esperanzas e ilusiones se vean realizadas.
Rajoy se ha desplazado hoy a Barcelona para felicitar al PP catalán y a su líder, Alícia Sánchez-Camacho, por sus resultados en las autonómicas del domingo, y ha presidido la primera reunión de la ejecutiva y la junta directiva del PPC después de estos comicios. No obstante, el líder del PP, al igual que Sánchez-Camacho, no ha aclarado si su partido está dispuesto a facilitar la investidura de Artur Mas con una abstención.Como Sánchez-Camacho, el jefe de la oposición ha recordado que el PP escuchará el discurso del presidente de CiU, Artur Mas, y que su pauta de actuación será su programa electoral. "Esa es nuestra referencia. En la medida en que se acerque a eso, mejor. Si se aleja, supongo que será peor", ha añadido Rajoy, que estuvo en Catalunya la mitad de la campaña catalana y que ha dejado claro que mantendrá su implicación con esta comunidad en próximas convocatorias electorales. Rajoy ha remarcado que su presencia en Catalunya seguirá siendo "muy habitual" porque quiere que su partido siga creciendo aquí, mientras que Sánchez-Camacho ha reiterado que se propone que el PP sea partido de gobierno "a medio y largo plazo". El líder del PP ha agradecido su apoyo a los catalanes que votaron al partido en las elecciones al Parlament, y ha destacado la labor de Sánchez-Camacho, "que se ha ganado el respeto de todo el mundo", ha apuntado. Sánchez-Camacho, que el domingo logró los mejores resultados para su partido en las autonómicas al pasar de 14 a 18 diputados, ha insistido en que "el cambio en España ha comenzado por Catalunya".
Deixo en el següent link les propostes en matèria de turisme dels diferents partits que es presenten a les eleccions catalanes del pròxim diumenge dia 28 de novembre.
Sorry Is all that you can't say Years gone by and still Words don't come easily Like sorry Like sorry Forgive me Is all that you can't say Years gone by and still Words don't come easily Like forgive me Forgive me But you can say baby Baby can I hold you tonight Maybe if I'd told you the right words At the right time You'd be mine I love you Is all that you can't say Years gone by and still Words don't come easily Like I love you I love you But you can say baby Baby can I hold you tonight Maybe if I'd told you the right words At the right time You'd be mine Baby can I hold you tonight Maybe if I'd told you the right words At the right time You'd be mine...
Dijous 25 i divendres 26 de novembre aniré al curset de la UdG (Universitat de Girona) sobre les ciutats medievals impartit pels professors Lluís To Figueres i Xavier Marcó Masferrer
El programa és el següent : 1.- La idea de ciutat i la ciutat ideal a l’edat mitjana 2.- Urbanisme de les ciutats medievals a.- Muralles i topografia de les ciutats b.- Mercats i llocs centrals c.- Palaus i cases 3 – El poder a les ciutats. a.- Els senyors de les ciutats. b.- Els òrgans de representació de les ciutats: les universitats. 4.- Artesans i mercaders en l’economia urbana. a.- Els oficis i els gremis. b.- Els mercaders i el comerç. 5.- Església i institucions eclesiàstiques. a.- Catedrals, monestirs i esglésies. b.- Les minories religioses. Els calls jueus. 6.- Els serveis : hospitals, forns, presons… 7.- La vida quotidiana a les ciutats. a.- Festes religioses i celebracions populars. b.- El matrimoni i la vida a l’interior de les cases. c.- El ritual de la mort.
Durante estos tres días he estado haciendo un cursillo "El guía como comunicador" en el "Palau Robert" de Barcelona guiado por el director y actor Ferran Frauca que ha sido una maravilla.
Me he dado cuenta que, a pesar de llevar muchos años como guía, a veces se me escapa lo concerniente a la movilidad corporal, al estar haciendo dos cosas a la vez. Eso que distrae la atención del público.
He aprendido algunos matices en la expresión gestual pero sobre todo en el dominio de la respiracón y la utilización del diafragma cómo herramienta importantísima del discurso y de la fonación.
Cada cumpleaños renueva nuestra existencia y es un año más de juventud cuando se tiene un corazón sin edad, una vida inspirada por el amor y guiada por la inteligencia. Feliz Cumpleaños.
En esta noche de emociones fúnebres, evocaré la muerte para que me encuentres, y en esa senda oscura por donde tu te fuiste, escucharás las notas de mi canto lúgubre.
Me beberé el veneno que de tu recuerdo brota, en mi obsesión por conquistar las sombras, y en esa ausencia de esencia y de materia,
Zamba, de mi esperanza amanecida como un querer Sueño, sueño del alma que a veces muere sin florecer Sueño, sueño del alma que a veces muere sin florecer Zamba, a ti te canto porque tu canto derrama amor Caricia, de tu pañuelo, que va envolviendo mi corazón Caricia, de tu pañuelo, que va envolviendo mi corazón Estrella, tú que miraste tu que escuchaste mi padecer Estrella, deja que cante deja que quiera como yo sé Estrella, deja que cante deja que quiera como yo sé. El tiempo que va pasando como la vida no vuelve más El tiempo me va matando y tu cariño será, será. El tiempo me va matando y tu cariño será, será. Hundido en horizontes soy polvareda que al viento va. Zamba, ya no me dejes yo sin tu canto no vivo más. Zamba, ya no me dejes yo sin tu canto no vivo más. Estrella, tú que miraste tú que escuchaste mi padecer Estrella, deja que cante deja que quiera como yo sé Estrella, deja que cante deja que quiera como yo sé.
sábado, 21 de agosto de 2010
Me gustas cuando callas porque estás como ausente, y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca. Parece que los ojos se te hubieran volado y parece que un beso te cerrara la boca. Como todas las cosas están llenas de mi alma emerges de las cosas, llena del alma mía. Mariposa de sueño, te pareces a mi alma, y te pareces a la palabra melancolía. Me gustas cuando callas y estás como distante. Y estás como quejándote, mariposa en arrullo. Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza: déjame que me calle con el silencio tuyo. Déjame que te hable también con tu silencio claro como una lámpara, simple como un anillo. Eres como la noche, callada y constelada. Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo. Me gustas cuando callas porque estás como ausente. Distante y dolorosa como si hubieras muerto. Una palabra entonces, una sonrisa bastan. Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto. (Pablo Neruda)
Now the seats are all empty Let the roadies take the stage Pack it up and tear it down They're the first to come and last to leave Working for that minimum wage They'll set it up in another town Tonight the people were so fine They waited there in line And when they got up on their feet they made the show And that was sweet-- But I can hear the sound Of slamming doors and folding chairs And that's a sound they'll never know Now roll them cases out and lift them amps Haul them trusses down and get'em up them ramps 'Cause when it comes to moving me You guys are the champs But when that last guitar's been packed away You know that I still want to play So just make sure you got it all set to go Before you come for my piano But the band's on the bus And they're waiting to go We've got to drive all night and do a show in Chicago or Detroit, I don't know We do so many shows in a row And these towns all look the same We just pass the time in our hotel rooms And wander 'round backstage Till those lights come up and we hear that crowd And we remember why we came Now we got country and western on the busR and B, we got disco in eight tracks and cassettes in stereo We've got rural scenes & magazines We've got truckers on the CB We've got Richard Pryor on the video We got time to think of the ones we love While the miles roll away But the only time that seems too short Is the time that we get to play People you've got the power over what we do You can sit there and wait Or you can pull us through Come along, sing the song You know you can't go wrong 'Cause when that morning sun comes beating down You're going to wake up in your town But we'll be scheduled to appear A thousand miles away from here People stay just a little bit longer We want to play -- just a little bit longer Now the promoter don't mind And the union don't mindIf we take a little time And we leave it all behind and sing One more song--
Gaudí mostra en aquest edifici cèlebre el seu domini de tots els recursos tècnics i expressius. La Casa Milà, coneguda popularment com la Pedrera a causa del seu aspecte exterior, consta de soterrani, semisoterrani, planta baixa, cinc pisos i golfes, a més del terrat.
L'arquitecte creà per a les façanes d'aquest edifici de xamfrà una complexa estructura de pedra del Garraf i de Vilafranca, que va deixar a la vista amb formes erosionades escultòricament, amb la particularitat que es podia sostenir d'una manera autònoma. Entre aquesta façana i els murs dels dos patis s'alça una estructura de columnes de ferro o pedra que sostenen les bigues de ferro dels diferents nivells. Aquesta disposició possibilita unes plantes interiors lliures que es podien distribuir a voluntat. Les golfes consten d'un seguit d'arcs parabòlics de maó, d'alçades irregulars, que determinen uns nivells també desiguals dels paviments del terrat. Constructivament, a la Pedrera s'assajaren variacions innovadores dels sistemes tradicionals, com ara la base del pati circular, que recolza sobre un entramat radial de ferro, en forma de paraigua, visible al soterrani (antigues quadres i garatge, accessible per unes grans rampes).
Tots els elements, des de les obertures excavades a la pedra de la façana fins a les reixes de ferro forjat dels balcons o les xemeneies, que formen un espai transitable al terrat, adquireixen en aquest singular edifici, segurament l'obra mestra de Gaudí, un aspecte orgànic inspirat en una muntanya, que s'avança a l'arquitectura expressionista i a l'escultura abstracta.
Les dues portes que donen al carrer, amb vidrieres de formes orgàniques semblants a closques de tortuga, condueixen als vestíbuls (amb pintura mural d'Iu Pascual) i als patis, un de circular i l'altre més allargat. Als patis hi ha mostres de ferro forjat, però aquesta tècnica artesana adquireix la màxima rellevància als balcons, on s'ha assenyalat la intervenció de Jujol. El tractament lliure i escultòric de les baranes dels balcons —obra del taller dels germans Badia— no s'assembla en res al que era habitual a les façanes barcelonines.
Al terrat, Gaudí porta fins al paroxisme la tendència a fer de l'edifici un espai singular. Les xemeneies, les torres de ventilació i els badalots o edicles de les escales, amb les seves formes rotundes i vagament antropomòrfiques, han estat objecte de tota mena d'interpretacions més o menys fantasioses. En qualsevol cas, el conjunt del terrat, amb els seus desnivells i els objectes totèmics que el poblen, constitueix una creació totalment original. A diferència de l'esclat cromàtic del terrat del Palau Güell, aquí les xemeneies són cobertes de trencadís blanc de marbre i ceràmica o pintades de color bru, amb l'excepció d'una xemeneia, coberta de vidres verds d'ampolla.
La Casa Milà s'havia de coronar amb una imatge de la Mare de Déu del Roser en bronze daurat que l'escultor Carles Mani havia projectat, però que no s'arribà a fer, potser a causa dels fets anticlericals de la Setmana Tràgica, a l'estiu del 1909. Potser per aquest motiu Antoni Gaudí no va acabar totalment la casa ni completà el mobiliari del pis dels propietaris, que ocupava tota la planta principal. En tot cas, sí que hi va fer nombrosos elements de fusteria, com ara les portes, va dissenyar terres de parquet, i va utilitzar el paviment de motius marins dissenyat per a la Casa Batlló. També es van arribar a construir, atribuïts en general a Jujol, els sostres de guix, de formes orgàniques, i l'ornamentació de les columnes de pedra amb invocacions marianes. Altres col·laboradors de la Casa Milà van ser Sugrañes, Bayó i Canaleta.
Amb motiu de la construcció de la Pedrera, aquest edifici va ser objecte de nombroses caricatures a la premsa barcelonina, que revelen fins a quin punt aquesta construcció insòlita va passar de seguida a formar part del patrimoni popular dels ciutadans. La mateixa construcció és envoltada d'anècdotes.
Restaurada acuradament a l'exterior i a l'interior els darrers anys per la Caixa de Catalunya, la planta principal s'ha convertit en sala d'exposicions, s'ha creat un auditori nou al soterrani, i les golfes (amb l'Espai Gaudí) i els terrats també es poden visitar.
L'any 1984 va ser declarat bé cultural del patrimoni mundial per la UNESCO.
Aquests llocs d'art rupestre de la fi de la prehistòria, a l'arc mediterrani de la península Ibèrica, constitueixen un conjunt d'una categoria excepcional que descriu el mode de vida, en una fase crítica del desenvolupament humà, de manera viva i gràfica en unes pintures úniques pel seu estil i per la seva temàtica.
El conjunt de les pintures rupestres de la fi de la prehistòria situades a l'arc mediterrani de l'Espanya oriental és el grup més gran de llocs d'art rupestre que es poden trobar a tot Europa, i que ofereixen un retrat excepcional de la vida de l'home en un període essencial de l'evolució cultural humana.
Un total de 16 jaciments arqueològics lleidatans han estat reconeguts per la UNESCO com a dipositaris de pintures rupestres de gran valor, tant perquè es tracta d'una de les primeres manifestacions artístiques de l'home dins de la primitiva civilització mediterrània com perquè són l'embrió de posteriors manifestacions plàstiques.
La distinció ha estat atorgada a vestigis de Ponent com la Roca dels Moros del Cogul, una de les peces més ben conservades de la pintura rupestre, i exemplificadora de l'art que es va desenvolupar durant el paleolític en aquest territori. També s'hi han inclòs la Cova de Cogulló, a Vilanova de Meià; la dels Vilasos, a Os de Balaguer, i les de la vall de la Coma i la Balma dels Punts, totes dues a l'Albi. Com a elements de característiques singulars s'hi consideren també la Roca del Rumbau de Peramola o els abrics de la Granja d'Escarp, trobats com a conseqüència de prospeccions minaires. A aquests jaciments s'hi afegeixen l'abric de la vall d'Ingla, a Bellver de Cerdanya; les Roques Guàrdies, a les Borges Blanques; les Aparets, a Alòs de Balaguer; la cova d'Antona, a Artesa de Segre; la Balma del Pantà i la Cova del Tabac, a Camarasa; la Balma de les Ovelles, a Tremp, i les pintures rupestres d'Alfés. Tots aquests jaciments són el primer patrimoni cultural de rang mundial que han aconseguit les comarques de Lleida.
Quan Alfons el Magnànim incorpora a la corona els territoris italians meridionals de Nàpols, València es converteix en la capital efectiva dels Països Catalans. A través d’aquesta ciutat s’introdueixen les influències del renaixement italià, que en general només afectà la decoració superficial.
Hi ha doncs poques mostres d’art renaixentista. Cal esmentar la capella municipal de València, el Palau del marquès de Villores a Sant Mateu (Maestrat), la sala de les Corts de la Generalitat de València, el saló de Sant Jordi i la façana principal de la Generalitat de Barcelona.
Escultura
La plàstica renaixentista s’introdueix gràcies a la presència d’artistes forans, i fins i tot a la importació d’obres, com ara els sepulcres de Bernat de Vilamarí i de Joan d’Aragó, a Montserrat, i el de Ramon Folc de Cardona, a Bellpuig d’Urgell.
Entre els artistes que van treballar es destaquen Bartolomé Ordóñez i Diego de Siloé. També cal esmentar Martí Diaz de Litzasolo, de nacionalitat desconeguda, però que va obtenir la ciutadania barcelonina.
Indubtablement, però, la figura més destacada fou el valencià Damià Forment, instal•lat a Saragossa i eix de l’escola aragonesa, que fou cridat a Poblet per realitzar l’altar d’alabastre.
Pintura
Durant la segona meitat del segle XV la pintura catalana rep l’impacte del realisme de Van Eyck, que es pot detectar en algunes obres del gran pintor Jaume Huguet. Però no és això precisament el que caracteritza l’art d’Huguet, sinó el seu domini de la composició, que li permet d’arribar a la monumentalitat per mitjà d’una naturalitat elegant i refinada.
Al llarg de la primera meitat dels segle XVI l’ideal plàstic del Renaixement italià s’introdueix als Països Catalans. La porta d’entrada fou València, més lligada que Barcelona als estats italians units a la corona catalana. Artistes italians o formats a Itàlia són els portadors de la nova estètica.
A mitjan segle XVI apareix el manierisme, moviment que es basava en la idea que la perfecció artística havia de consistir a imitar els grans mestres, Ticià, Miquel Àngel, Rafael i Correggio.
El representant més important fou el valencià Vicent Macip, anomenat Joan de Joanes, l’obra del qual es troba limitada per la manca d’un públic adequant al seu refinat art, a causa de la dissolució del nucli aristocràtic després de la desaparició de la corona catalana.
La favorable configuración geográfica de las comarcas meridionales de Cataluña y su clima muy benigno favorecieron que el proceso de poblamiento humano se iniciara muy pronto, ya en época prehistórica. Son relativamente numerosos los yacimientos que documentan las diferentes etapas del Paleolítico y del Epipaleolítico. Durante el Neolítico y la Edad de Bronze, las respectivas comunidades humanas (con las actividades económicas características de este período: agricultura y ganaderia) encontraron en el territorio que actualmente configuran las comarcas del Campo de Tarragona un escenario idóneo.
Este proceso de asentamiento finalizó con la consolidación, sobre el territorio, de las diferentes tribus que conformaron el mosaico sociopolítico de las tierras levantinas de la Península Ibérica en época prerromana, como consecuencia directa del contacto de aquellos grupos autóctonos con los diversos pueblos colonizadores del Mediterráneo (fenicios, griegos y púnicos). El territorio del Campo de Tarragona era ocupado por la tribu ibérica de los cesetanos.Uno de sus asentamientos más importantes, Kese, fue probablemente su capital y, en todo caso, el precedente inmediato de la ciudad romana de Tárraco, la actual Tarragona.
En el año 218 aC, con motivo de la II Guerra Púnica entre romanos y cartagineses, el ejército romano a las órdenes a Cneo Cornelio Escipión desembarcó en Ampurias, colonia griega aliada de Roma. De manera simultánea se fundó Tárraco, como principal base de hivernada de los ejércitos romanos en Hispania, iniciándose un largo y complejo proceso de incorporación de los territorios peninsulares al nuevo orden político, cultural y económico de la romanidad, en el cual la ciudad jugó en todo momento un papel fundamental.
En la segunda mitad del s. I aC se le concedió el estatuto de colonia de derecho romano, tomando la denominación de Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. En el año 27 aC consiguió ser la capital de la provincia Tarraconense, dentro de la nueva organización territorial propiciada por Augusto. Éste residió en Tárraco durante dos años, siguiendo las campañas militares que se realizaban en la cornisa cantábrica y dirigiendo desde aquí su planificada transformación del mundo.
Se inició entonces la aplicación de un programa dirigido a dotar a esta colonia de un nivel urbanístico y monumental acorde con la importancia y significación de la ciudad...
La vitalidad de Tárraco se mantuvo con plenitud hasta mediados del s. III dC. Como consecuencia de la crisis general y con las primeres oleadas de invasores germánicos, se inició un proceso de progresiva recesión tanto en el orden demográfico como en el urbanístico. Ello comportó la destrucción y el abandono de gran parte de la ciudad, con excepción de una parte alta convertida en el núcleo principal de residencia.
Durante esta época, la pérdida de la capitalidad de Tárraco, primero respecto a Tolosa, después respecto a Barcino (Barcelona) y finalmente respecto a Toletum (Toledo, s. VI) supondrá el alejamiento de la ciutat de los centros políticos decisivos de la época. Este alejamiento no reducirá su importancia urbana, fundamentada en su condición de sede eclesiástica metropolitana y en el mantenimiento de las instalaciones portuarias, hasta la llegada de los musulmanes a la ciudad hacia el año 713 o 714. Este hecho señala definitivamente la entrada de la ciudad en la llamada Edad Media.
There's a lady who's sure All that glitters is gold And she's buying a stairway to heaven When she gets there she knows If the stores are all closed With a word she can get what she came for
And she's buying a stairway to heaven
There's a sign on the wall But she wants to be sure 'Cause you know sometimes words have Two meanings
In a tree by the brook There's a songbird who sings Sometimes all of our thoughts are Misgiven
Ooh, it makes me wonder Ooh, it makes me wonder
There's a feeling I get When I look to the west And my spirit is crying For leaving
In my thoughts I have seen Rings of smoke through the trees And the voices of those Who stand looking
Ooh, it makes me wonder Ooh, it really makes me wonder
And it's whispered that soon If we all call the tune Then the piper will lead us to reason And a new day will dawn For those who stand long And the forests will Echo with laughter
Oh, whoa, whoa, whoa, whoa, ooh, whoa, oh
If there's a bustle in your hedgerow Don't be alarmed now It's just a spring clean For the May queen
Yes, there are two paths you can go by But in the long run There's still time to change The road you're on
And it makes me wonder Aw, uh, oh Your head is humming and it won't go In case you don't know The piper's calling you to join him
Dear lady, can you hear the wind blow? And did you know Your stairway lies on the whispering wind?
And as we wind on down the road Our shadows taller than our soul There walks a lady we all know Who shines white light and wants to show How everything still turns to gold And if you listen very hard The truth will come to you at last When all are one and one is all To be a rock and not to roll
El monestir va ser fundat pel rei Jaume el Just i per la seva esposa Elisenda de Montcada el 1326, amb la intenció que servís de lloc de retir per la reina en el moment d'enviudar, que es preveia proper per l'edat i la salut del rei. El monestir es va inaugurar amb una missa solemne el 3 de maig de 1327. Albergava una comunitat de monges clarisses, formada en la seva major part per filles de nobles.
La reina va posar especial interès en aquest monestir al qual va dotar de diversos privilegis. Gràcies a un d'aquests privilegis, el monestir quedava sota la protecció directa de la ciutat, a través del Consell de Cent, que es comprometia a defensar-lo en cas de perill.
La pròpia Elisenda va fer construir un palau annex al que es va traslladar al morir el seu marit, el 1327. Elisenda va residir al palau del monestir fins el moment de la seva mort el 1364. Malgrat que la pròpia reina va ordenar al seu testament que l'edifici fos derruït després de la seva defunció, l'any 1972 Maria Assumpta Escudero i Ribot va considerar que havia descobert les restes del Palau dins del mateix monestir de Pedralbes al costat del dormitori de les monges, si bé d'altres investigadors han proposat hipòtesis alternatives sobre la situació del palau, més obert a l'exterior.
Des del 1329 hi va haver al monestir una petita comunitat de frares franciscans (inicialment sis) per cuidar-se de l'espiritualitat de les monges; aquests frares s'allotjaven a l'edifici conegut com el conventet.
Durant la Guerra dels Segadors de 1640, les monges van ser exclaustrades i es van allotjar a la residència del marquès d'Aitona. En virtut de l'acord establert per Elisenda de Montcada amb la ciutat, les religioses van ser escortades fins a la seva destinació per soldats armats. La mare abadessa tancava el seguici, acompanyada pel segon conseller de la ciutat.
El 1835, després de la crema de convents produïda a Barcelona, les monges van fugir i la comunitat va restar dispersa durant tres anys. Tot i això, el monestir no fou afectat per la desamortització, cosa que ha contribuït a la seva bona conservació en comparació amb d'altres elements del patrimoni eclesiàstic del país.
El 1931 l'estat va declarar el monestir Monument Històric Artístic i, en esclatar la guerra civil, se'n feu càrrec la Generalitat i va ser cremat el retaule major. El 1938 s´hi instal•la el Dipòsit General d'Arxius, on es reunien els fons dels arxius de diferents institucions (sobretot religioses) que es podia anar salvant de les vicissituds del moment. A partir del 1949 una part del monestir es va obrir al públic, i el 1975 es va construir un nou convent a l'antic hort per tal de destinar la major part de les instal•lacions antigues al Museu-monestir de Pedralbes, que a les darreries del segle XX va passar a formar part del Museu d'Història de la Ciutat. En aquest museu s'exhibeixen peces relacionades amb la vida monàstica, gairebé totes pertanyents al patrimoni de les religioses. El 1993 es va destinar una part del recinte a allotjar una petita part de la col•lecció Thyssen-Bornemisza. El 2004, aquesta col•lecció es va traslladar al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Una petita comunitat de monges clarisses segueix residint al nou convent.
Ay, mi pescadito, deja de llorar, Ay, mi pescadito, no llores ya más... Hizo bizcochos y al mar los tiró, ya junto al barco ni un pez se acercó. Ay, mi pescadito, deja de llorar, Ay, mi pescadito, no llores ya más... Le dijo al Bonito con tino y ardor: "si tu eres bonito yo soy una flor" Ay, mi pescadito, deja de llorar, Ay, mi pescadito,no llores ya más...
El Plan de Reforma y Ensanche de Barcelona se considera un proyecto pionero en la evolución del urbanismo moderno. Cerdà aspiraba a una ciudad que, a pesar de haber arrebatado el terreno al campo, se articulase a través de calles anchas y espacios verdes. Sobre el plano el ingeniero diseñó una cuadrícula donde imperaba una geometría estricta de calles paralelas y perpendiculares que únicamente rompían las grandes avenidas que atravesaban la trama en diagonal. Entre las principales novedades destacaban las manzanas octogonales que incorporaban los chaflanes para facilitar la circulación.
El Plan Cerdà de 1859 preveía una anchura de calles de 20 metros y contemplaba que tan solo se construyesen dos lados de cada manzana, dejando en el interior una zona verde de uso público. La altura máxima de los edificios era de 16 metros, equivalente a una casa de cuatro plantas. El plano contenía un mercado cada 900 metros, un parque cada 1.500, tres hospitales, un matadero, un cementerio, un bosque y 31 iglesias. Las grandes industrias serían ubicadas cerca de los dos ríos y las pequeñas y medianas serían distribuidas a lo largo de la ciudad. En lo que respecta a las infraestructuras, el ingeniero diseñó un sistema para la recolección de las aguas e integró en la trama viaria la comunicación por ferrocarril y carretera. Lo que aún hoy continúa sorprendiendo es la capacidad de Cerdà para prever el protagonismo de los medios de transporte en el trazado de la ciudad, un factor que ha permitido que Barcelona haya podido adoptar los cambios profundos que los tiempos habrían de traer como si en realidad los hubiese estado esperando desde hace 150 años.
Avec ma gueule de métèque, de juif errant, de pâtre grec Et mes cheveux aux quatre vents Avec mes yeux tout délavés, qui me donnent l'air de rêver Moi qui ne rêve plus souvent.
Avec mes mains de maraudeur, de musicien et de rôdeur Qui ont pillé tant de jardins Avec ma bouche qui a bu, qui a embrassé et mordu Sans jamais assouvir sa faim
Avec ma gueule de métèque, de juif errant, de pâtre grec De voleur et de vagabond Avec ma peau qui s'est frottée au soleil de tous les étés Et tout ce qui portait jupon
Avec mon coeur qui a su faire souffrir autant qu'il a souffert Sans pour cela faire d'histoire Avec mon âme qui n'a plus la moindre chance de salut Pour éviter le purgatoire.
Avec ma gueule de métèque, de juif errant, de pâtre grec Et mes cheveux aux quatre vents Je viendrai ma douce captive, mon âme soeur, ma source vive Je viendrai boire tes vingt ans
Et je serai prince de sang, rêveur, ou bien adolescent Comme il te plaira de choisir Et nous ferons de chaque jour, toute une éternité d'amour Que nous vivrons à en mourir. Et nous ferons de chaque jour, toute une éternité d'amour Que nous vivrons à en mourir
Soy de aquellos que sueñan con la libertad
capitán de un velero que no tiene mar
soy de aquellos que viven buscando un lugar
soy Quijote de un tiempo que no tiene edad.
Y me gustan las gentes que son de verdad
ser bohemio, poeta y ser golfo, me va
soy cantor de silencios que no vive en paz
que presume de ser español donde va.
Y mi Dulcinea, ¿dónde estarás?
que tu amor no es fácil de encontrar.
Quise ver tu cara en cada mujer
tantas veces yo soñé que soñaba tu querer.
Soy feliz con un vino y un trozo de pan
y también. ¡cómo no!, con caviar y champán
soy aquel vagabundo que no vive en paz
me conformo con nada, con todo, y con más.
Tengo miedo del tiempo que fácil se va
de las gentes que hablan, que opinan de más
y es que vengo de un mundo que está más allá
soy Quijote de un tiempo que no tiene edad.
Y mi Dulcinea, ¿dónde estarás?
que tu amor no es fácil de encontrar.
Quise ver tu cara en cada mujer
tantas veces yo soñé que soñaba tu querer,
tantas veces yo soñé que soñaba tu querer
A continuación un fragmento del libro "sin mordaza y sin velos"...
Lunes, 29 de enero de 2025. La noche del domingo ha sido intensa, larga y fría, muchos la han pasado en vela pegados a las voces metálicas del transistor o frente a la pantalla de televisión. La ciudad ahora se despereza con el alba, emitiendo los primeros cláxones quejumbrosos en medio de viandantes aún somnolientos camino de su trabajo. Son las siete de la mañana. Los tertulianos de las emisoras se muestran incrédulos, como si estuvieran aún arrastrando alguna pesadilla de una mala noche, pero los datos son tozudos y no ofrecen duda alguna. El PSOE y el PP han sacado en esas elecciones más o menos los mismos escaños. Cualquiera de los dos podría gobernar. Pero a diferencia de otras muchas veces, de lo que ha sucedido siempre hasta ahora, ha estallado algo que muy pocos habían adivinado siquiera unos meses antes: el Partido Islámico de Al Andalus ha conseguido cuarenta diputados en el Congreso ¡y tiene la llave de la gobernabilidad!
Los periódicos dan algunos detalles importantes. De los cuarenta diputados islamistas, quince son clérigos, uno fue un antiguo combatiente en Irak y el otro hijo de un viejo guerrillero talibán. Las comunidades musulmanas instaladas en España y compuestas por inmigrantes nacionalizados y sus hijos nacidos aquí, bien estructuradas a partir de los cientos de mezquitas imponentes erigidas en los últimos años, han votado como un solo hombre bajo el lema "Alá nos llama a por Al Andalus", tal y como le habían ordenado las fatwas de sus clérigos como imperativo religioso. Se sospecha además, conforme algunos datos de investigación periodística recientes, que la costosísima campaña electoral de ese emergente partido ha sido financiada por fundaciones internacionales regadas con los petrodólares saudíes.
¿Qué pasará ahora? Algún comentarista, con socarronería no exenta de afilada razón, ha dicho que recomienda a los líderes del PSOE y del PP que, descartada una gran coalición al modo centro-europeo --dado que ni siquiera pudieron ponerse de acuerdo ante la peor crisis económica que atravesó el país en el primer decenio del siglo XXI, cuando uno de cada cinco españoles quedó en paro--, deberían afanarse en leer apresuradamente el Corán aunque fuera "en la intimidad". El resto de contertulios se ríe de la ocurrencia. Yo no, la verdad.
De hecho, tanto el candidato del PSOE como el del PP han mostrado desde el minuto cero su disposición a negociar "sin complejos" el apoyo de los islamistas para sus respectivas investiduras. Los islamistas, en cambio, llenos de regocijo mal disimulado, han reconocido descaradamente que les da igual que gobierne el PSOE que el PP, que lo que quieren es saber quién de los dos está dispuesto a cumplir las condiciones programáticas que van a exigir "en nombre de Alá" y basadas en la sharía, que incluye la lapidación de las adúlteras y la pena de muerte para los homosexuales.
A tenor de este panorama, una desolada comentarista en otra emisora se preguntaba cómo habíamos podido llegar a esa situación. Y, parafraseando a Bertolt Brecht, concluyó: "Primero les dejamos construir mezquitas con dinero procedente de grupos radicales saudíes. Como yo no soy religiosa, me callé. Después les dejamos quitar nuestros crucifijos de los lugares públicos y les permitimos llevar velos y burkas a sus mujeres en esos mismos lugares públicos. Como no quería que me llamaran intolerante, me callé. Más tarde les concedimos el derecho a votar en las municipales y años más tarde también en las generales, en las autonómicas y en las europeas. Como a mi la política nunca me ha interesado demasiado, me calle. Pero ahora los diputados islamistas son los que deciden quién nos gobierna y por tanto van a pedir concesiones a cambio de su apoyo. Soy mujer y estoy preocupada. Ya es demasiado tarde".
La historia me suena. En la Unión Europea la cosa tampoco pinta demasiado bien. Las "minorías nacionales" islámicas, que superan el 20% de los cuerpos electorales en una docena de países (entre ellos, Gran Bretaña, Francia, Alemania, Italia, Austria y la misma España), unidas a los diputados elegidos en Turquía, Albania, Kósovo y Bosnia, son nada menos que el segundo grupo del Parlamento Europeo. Y cada cuatro años, la presidencia rotatoria de la Unión la ejerce un premier de creencias musulmanas. De los 25 comisarios europeos, 7 son islámicos. Dos de ellos wahabies.
Apago la radio. Decido no seguir leyendo los periódicos. Me miro al espejo y, ante la catástrofe, me digo: "Anglada, lo intentaste. No te hicieron caso, aunque Dios sabe que lo intentaste". Pero eso no me consuela. Estoy hondamente triste. Estamos en 2025 y me pregunto: "¿Cómo vivirán mis descendientes dentro de 25 años, cuando yo ya no esté ni siquiera vivo?". Me acuerdo de mi nieta. Y un escalofrío recorre todo mi cuerpo. En efecto, lo intentamos, pero muchos se callaron entonces, embaucados por las soflamas de un pensamiento único dictatorial y autoritario que daba por sentado e indiscutible un mal entendido concepto de "tolerancia" e "integración". De aquéllos lodos, estos barros. Y ahora es, por desgracia para todos nosotros, demasiado tarde.
....‘Sin mordaza y sin velos' (Editorial Rambla), de Josep Anglada
Aquesta abadia és esmentada ja el 844; el 927 l'abat Manuel redreçà el monestir i inicià una nova església, en terrenys cedits pel comte Gausbert d'Empúries. Consagrada el 935, ampliada al segle XI, i renovada entorn del 1123 (any que fou dedicada a sant Quirze, sant Andreu i sant Benet). La vida del monestir fou pròspera fins al segle XV, mentre formà part de la Congregació Claustral Tarraconense.
Els seus béns s'estenien a diversos llocs de l'Empordà i del Rosselló. El 1592, fou unit a Sant Pere de Besalú. En resta l'església, modernament restaurada, notable edifici de tres naus, amb tres absis amb decoracions llombardes; resta un tros de claustre, molt primitiu, i unes altres edificacions veïnes, aprofitades com a masia al segle XIX.
L'abadia benedictina de Sant Quirc de Colera es troba al municipi de Rabós d'Empordà (Alt Empordà), al vessant meridional de la serra de l'Albera. Per anar-hi cal seguir la pista que surt de la carretera de Rabós a Vilamaniscle
Située au sudest du Cap de Creus, à la ville de Roses. Déclarée monument historique et artistique en 1961, la Citadelle de Roses rassemble des vestiges remontant à différentes époques et périodes d’occupation. La forteresse militaire, avec sa gigantesque Porte de Mer, est une enceinte de 131.480 m2 de style renaissance qui fut construite en 1543. Ses murailles renferment un important gisement archéologique où se côtoient les vestiges de la cité grecque de Rhode, fondée en 776 av. J.-C. par les Rhodiens; le quartier hellénistique, qui vécut sa période de plus grande prospérité entre les IVe et IIIe siècles av. J.-C.; la villa romaine, datée d’entre le IIe av. J.-C. et le VIe après J.-C.; le monastère roman-lombard de Santa Maria, du XIe siècle, et les fouilles du XIXe siècle.
Els frescos de Sant Climent de Taüll són un exponent del punt àlgid del romànic català en bellesa i en tècnica.
El dibuix acurat, l’us d’una gamma de colors inusualment brillants i l’exquisidesa de les imatges representades li han atorgat un lloc preferent en la pintura romànica europea.
Les pintures murals es conserven en el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Representen el Pantocràtor posat en una màndorla perlada, assegut en una franja transversal que està decorada amb dibuixos vegetals. A l'altura de les seves espatlles estan dibuixades les lletres gregues Α i ω, com a símbols del principi i el fi. El Pantocràtor està en actitud de beneir amb la seva mà dreta mentre que a l'esquerra sosté un llibre obert en el qual pot llegir-se Ego sum lux mundi. Està vestit amb una túnica grisenca i embolicat a un mantell blavós. Els seus peus nus descansen sobre una semiesfera, sortint-se de la màndorla. Al seu voltant es veuen quatre àngels que porten els atributs dels quatre evangelistes i dos serafins de sis ales en les quals s'han dibuixat sis ulls. La zona inferior mostra un fons de to blavós sobre el qual estan dibuixades les figures de la Verge i cinc apòstols, sota arcs rebaixats que es recolzen sobre capitells foliats. La Verge està vestida amb una toca blanca i un mantell blau.
Nací en Santiago de Compostela allá por el año 63 (o sea a mediados del siglo pasado) y callejeé por las piedras medievales de esa ciudad hasta los 8o. Tras un intenso deambular por Europa llegué a Cataluña y encontré el lugar definitivo para establecerme. He vivido en muchas ciudades pero hay una que ocupa la mayor parte de mi corazón: BARCELONA