ROSESGUIDE

ROSESGUIDE
MI WEB

martes, 31 de mayo de 2011

Turismo en Roses = Falta de profesionalidad

Según IET:  “Durante el mes de abril visitaron España un total de 4,7 millones de turistas internacionales, un 20,9% más que en el mismo mes de 2010. Este resultado es fruto de una excelente respuesta de la demanda en este mes, a lo que ha contribuido también el haber recuperado el ritmo de viajes que el año anterior quedo entorpecido, en parte, por los efectos de las cenizas del volcán islandés. Asimismo, la Semana Santa de 2010 se repartió entre los meses de marzo y abril, mientras que en 2011 ha tenido lugar íntegramente en abril, lo que de igual modo ha contribuido a gozar de un mes de notables resultados turísticos. A pesar de ello, si se contrastan los meses de marzo y abril de ambos años, se obtiene este año un destacado crecimiento cifrado en el 11,3%, lo que confirma la recuperación y tendencia alcista del turismo extranjero en España.”

Estoy convencido de los datos pues el Instituto de Estudios Turísticos es de lo mejor y más fiable del mundo. Ahora se me plantea unas preguntas a los que trabajan en el Turismo de Roses:
  • ¿Por qué si el motor para la salida de la crisis económica es el Turismo, se hace tan poco en su proyección y en su captación en la zona?
  • ¿Por qué se habla de turismo de calidad cuándo cada vez estamos más dependientes de solamente un país de procedencia y no nos abrimos cómo otras destinaciones a diferentes países?
  • ¿Por qué los hoteleros en general de la zona actúan en su mayoría, por suerte hay raras excepciones, de una forma oligárquica y poco empresarial?. ¿Es falta de capacidad, de lideraje, de interés,...?
  • ¿Qué hace la concejalía de turismo del ayuntamiento al respecto?. ¿Por qué no explica al pueblo la cantidad de dinero de que dispone y cómo lo utiliza en la captación de otros nichos de mercado?
  • Cuando las únicas marcas a nivel internacional son "Turisme de Barcelona", "Costa Brava", "Costa Dorada" y "Catalunya"....¿Por qué se disgregan los presupuestos en varias marcas que no pueden competir en un mundo globalizado?.
  • ¿Qué ha hecho la concejalía de turismo para su potenciación en los últimos cuatro años y qué piensa hacer la nueva?.
Vivimos de la industria del turismo y parece que estamos estancados en la época de crecimiento desbordado. Muchos de los propietarios de los llamados "negocios" turísticos no han sabido adaptarse a los nuevos tiempos pues no han necesitado ir a buscar a los turistas ya que llegaban solos. 
Durante la época de crisis no solamente no han sabido escoger entre los mejores profesionales sino que en la mayoría de los casos han dejado escapar a los mismos hacia otras localidades.

Cuando la gran mayoría de zonas receptivas de turistas están aumentando, aquí nos estacionalizamos cada vez más y no creamos ninguna alternativa más  a los puentes que plantea el país vecino. La oferta complementaria es nula o no está pensada para un turismo global. Se habla de turismo familiar y de calidad... ¿ Sabrán lo que es eso los encargados de nuestro futuro turístico?.
Soy muy pesimista en ese aspecto.
Espero que el tiempo no me dé la razón...

jueves, 19 de mayo de 2011

DEMOCRACIA REAL YA

Estic molt orgullós del que estan fent els joves d'aquest país. Va trigar a arribar, però per fi va arribar!. No ens quedem més callats!. Si els nostres joves no tenen futur, és el moment de donar-los un cop de mà donant-los suport. Tenim el nivell d'atur juvenil més alt d'Europa. I després...ens queixem del “botellón”?. Quin futur els espera?. Jo ja m’he apuntat a “Spanish Revolution”.


Per fi la ciutadania desperta! això no es pot acabar el 23M. Necessitem que s'adonin que aquest moviment ha arribat per a quedar-se i despertar les consciències dormides de la gent, tota la gent. Podem fer-lo perquè tenim la formació, la il•lusió i l'ànim, solament ens falta el poder per a fer-lo, que és el que pretenem recuperar si alguna vegada ho hem tingut.


sábado, 14 de mayo de 2011

Idiomes

Per qui no em coneix dir que sóc gallec i he nascut a Sant Jaume de Galicia (=Santiago de Compostela). És molt difícil escriure com sóc en realitat, perquè això ho diuen els altres en relació a un mateix. El que sí que puc fer és escriure sobre les meves experiències i sobre el meu passat.
He viatjat molt i he conegut gent força interessant. He viscut en molts països europeus i he estat aprenent diversos idiomes. Això m’ha permès comprendre les diferents formes i maneres de viure i conviure amb la gent d’altres cultures.
Si hagués de escriure sobre una anècdota del passat potser ho faria de la meva estada a Rússia, on ho vaig passar força bé en relació al meu aprenentatge i a la meva experiència vital. El que sí que voldria dir és que per poder aprendre un idioma, s’ha de primer entendre d’idiosincràsia i les formes de pensar de la gent, qui parla aquest idioma. Si traduïm directament les paraules, mai podrem arribar a consolidar els nostres coneixements vitals, no més els lingüístics.

viernes, 13 de mayo de 2011

Cibercondria

Segons Wikipedia la cibercondria és un neologisme mèdic que es refereix a aquelles persones que teclegen els símptomes que pateixen en un cercador d’Internet en comptes de consultar-se a un metge.
El terme sorgeix quan els doctors constaten com els arriben pacients amb autodiagnòstics sovint errats. Altres possible desenllaç és una perillosa automedicació per part del pacient.
Al meu entendre la hipocondria sempre ha existit, però ara resulta de més fàcil accés a les persones que la sofreixen gràcies a la quantitat d’informació recollida en la xarxa. Estaríem parlant doncs d’una hipocondria cibernètica.
La xarxa proporciona l’accés a una abundant font d’informació mèdica. Aquesta informació va des del més lleu dels casos al més greu. Un estudi portat a terme per Microsoft suggereix que autodiagnosticar-se mitjançant una recerca en Internet condueix amb freqüència a concloure el pitjor sobre el mal que el afligeix. Ek hipocondríac cibernètic sol sempre escollir el pitjor dels mals. Per aquest malalt un mal de cap seria el símptoma d’un càncer cerebral.
Això fa que, en les consultes dels metges, hagi més pacients amb actituds hipocondríaques que creuen tenir una malaltia greu, quan en realitat simplement és un mal de cap que es sanaria amb una aspirina.
De totes maneres, hem de tenir clar que per molta informació que estigui al nostre abast, mai s’haurà de substituir la relació de confiança entre metge i pacient.

jueves, 12 de mayo de 2011

La matèria primera

Escrit a manera d'entrevistes, entre narrativa i testimoniatge; histories de personatges amb els quals cada dia ens creuem sense que arribem a conèixer-los. Ex. Una noia que després d’un romanç amb un jugador del Barça es casa amb el propietari d’un concessionari d’automòbils; teleoperadores, petits empresaris arruïnats, taxistes, cambrers, transportistes, treballadors en la verema, etc.

Els personatges estan dintre d’un conjunt de relats, que es condensen en aquestes vides que solen passar desapercebudes. El cambrer i taxista en Lloret que volia marxar a Austràlia, perè que no ho fa, és un clar exemple.
Recomanaria aquest llibre a un amic atès que els temes que tracta són d’actualitat i de la forma de pensar de molts coneguts i contemporanis. L’autor té una opinió força realista dels esdeveniments que ocorren als seus personatges. Es podria titllar de pessimisme però jo crec més que els personatges estan carregats d’il·lusions que al no poder realitzar-se es converteixen en la realitat quotidiana.


miércoles, 11 de mayo de 2011

Això és (i no és) Allò - Jesús Tuson

He reservat el llibre aquest dijous en la biblioteca de Roses perque calia fer el comentari de la seva lectura per al cinquè curs de la EOIBD. Pensava que seria un llibre enorme i em vaig alegrar molt al veure la seva grandària.
Vaig començar a llegir-lo i la meva alegria es va tornar en preocupació doncs el llenguatge que feia servir era del tot lingüístic. Jo esperava una novel·la i creia que la podria “devorar” en un parell d’hores. El resultat és que em vaig passar el cap de setmana i el dilluns intentant esbrinar el que estava tancat en el seu interior (=metàfora). Després de diverses lectures i bastant silenci al meu voltant, vaig poder entendre el que el seu autor ens volia explicar en aquest assaig.
L’assaig està estructurat en tres parts en las que l’autor , Jesús Tuson, ens indica primerament com fem les metàfores. Després, en un segon apartat, ens explica el que fem amb les metàfores i finalment i com tercera part ens mostra les metàfores en relació amb el món; per exemple a través dels mitjans de comunicació. En aquest mateix punt i per a finalitzar ens dona la seva versió del que seria el món sense les metàfores.
Atès que es tracta d’un assaig i sobretot d’una explicació sobre escriptura i metàfores, el llibre manca de personatges. L’autor ens mostra amb diferents exemples, la capacitat humana de construir metàfores i al final ens indica que ens obliden d’aquest llibre i que conreem el tresor de les nostres metàfores; ja que són part inalienable de la nostra capacitat verbal.
Solament recomanaria aquest llibre a un amic si de debò estigués interessat en l’aprenentatge de lingüística i d’influx de les metàfores en l’ús de la llengua.

martes, 10 de mayo de 2011

Un clau en treu un altre?

La popular dita que “un clau en treu un altre”, no sembla funcionar molt bé. Si treus el clau amb un altre, el forat s'engrandeix i després cal ressanar la paret, per a evitar que el teu bell quadre acabi en el pis, trencat o maltractat.
Igual succeeix amb les relacions. Cal guardar un temps de duel, el mateix que implica prendre un temps per a tu. Quan vam acabar una relació el millor és donar-nos temps per a revisar en què va fallar: en què ens hem equivocat?, què faríem igual? què anem a permetre i què no?
Generalment, vam acabar una relació perquè ens sentim ferits, maltractats, avorrits i/o defraudats; està comprovat que les persones som éssers de costums i confort. El canvi ens desagrada, atès que ho vivim com una amenaça a la nostra estabilitat i benestar. Qualsevol canvi, per petit que sigui, és un generador d'estrès.
Canviar de casa, de cotxe o d'ocupació genera tot un seguit de respostes en el nostre cos. L'adrenalina flueix, per a preparar l'atac. El nostre cos es ressent i comencem a tenir trastorns de somni, d'alimentació, de digestió, etc.
Quan som nosaltres què deixem a l'altra persona, vam sentir un alleugeriment momentani, doncs la font del nostre neguit s'allunya.
No obstant això, patim enuig, negació, tristesa, frustració, decaïment o una necessitat de mostrar-nos eufòrics en tot moment. La persona que acaba la relació, semblés sortir endavant més ràpid, però un temps després es presenten els dubtes. Vaig fer el correcte?, hauria hagut d'intentar-ho més?, si m'hagués adonat hagués modificat… i aquest procés ens duu a sentir-nos covards, temorosos o dubtosos de si vam deure, o vam haver pogut salvar aquesta relació.
Quan és l'oposat i som a qui van deixar, hem de viure amb l'autoestima fràgil, temorosos de no ser suficientment “bons”, per a ningú.
Travessem totes les etapes abans esmentades i davant la imminent ruptura, hem de recomençar la nostra recerca del ser estimat. Al final vam fer tot el possible i no va funcionar.

lunes, 9 de mayo de 2011

Estimar sense perdre el cap

Aquest hàbit tan arrelat en alguns, enamorar-se de les persones que sabem que necessiten ajuda, no per a estimar-les sinó per a sentir-se útils i saber que són indispensables, veuen a l'amor com un pagament per estar aquí, perquè l'altre “no pugui viure si no estan al seu costat”. Podem veure'l clarament en aquestes persones que s'enamoren d'alcohòlics, de persones amb trastorns emocionals, sense ocupació o que necessiten alguna embranzida en la seva vida, una motivació i, casualment, ells sempre estan al seu costat.
Aquesta relació sempre eterna, sempre de rescat, és negativa. Quan una relació no és per a estimar-se i compartir entre dues persones, estem en problemes. No estimem, sinó que sentim necessitar a l'altre per a sobreviure, per a ser plens. En aquest cas, cap puntualitzar, que la plenitud ha de venir d'ambdues parts. És a dir, ara que me sento en la plenitud, que no sento necessitat d’algun, estic en el moment idoni per a una relació, per a així poder compartir amb la meva parella el que tinc per a donar i, si m'embolico en una relació, l'altre ha de pensar de la mateixa manera, estar en la mateixa disposició.

domingo, 8 de mayo de 2011

Parlem?

Solucionem les nostres diferències parlant.
Sovint, el ressentiment fa que no reaccionem adequadament davant les coses que no ens agraden de la nostra parella. És molt comuna, quan alguna cosa ens ha molestat de la nostra parella, prendre's la revenja tractant de posar-li gelós, deixant de fer-li cas i parlant amb altres persones amb l'única fi de fer que aflorin en ell o ella sentiments de gelosia. La venjança d'aquesta i qualsevol altra forma és molt negativa, la millor manera de solucionar un conflicte és parlar, i fer-li saber a la nostra parella exactament què és el que ens ha molestat per a poder solucionar-lo. 

sábado, 7 de mayo de 2011

Petons i abraçades

Com l'amor és una mica que mai és suficient, no escatimem en petons, abraçades i gestos d'afecte. Les abraçades i el contacte físic és el millor per a reduir l'estrès i augmentar el benestar. També, -i això és una mica que es pot veure en el nostre entorn-, les persones afectuoses amb la seva parella són molt més optimistes i els va millor en les seves relacions que les persones que no ho són. Per això, res millor per a fer sentir bé a la nostra parella un gest d'afecte sense venir al cas.

viernes, 6 de mayo de 2011

Consideració amb la parella

Tots ens necessitem mútuament. És més intel·ligent tractar-nos amb consideració. El plantejament és ben senzill: si vull sentir-me comprès, intentaré comprendre a l'altre. Si vull sentir-me respectat, respectaré als altres. I si vull sentir-me estimat, començaré per estimar-me a mi mateix i als altres.
A la persona amable li és aconsellable que no traspassi el límit que la converteixi en servil o sobreprotectora. Per als què tenen la sort de conviure amb persones amables el consell és que no abusin d'aquest bon caràcter i «es carreguin la gallina dels ous d'or». El cor de les persones amables té un límit.
La persona amable no és sinònim de persona insulsa, passiva o depenent. Pot ser divertida, dinàmica, alegre, amb caràcter (bé gestionat), creativa, etc. Cadascuna d'aquestes característiques té nom propi i cognoms, i per tant un tractament diferent.
L'amabilitat es pot i s'ha d'ensenyar. Una parella, una família o qualsevol grup en el qual predomini l'amabilitat és eficaç, i per tant els seus membres desitgen romandre en ell i aportar una mica al mateix, en lloc de voler abandonar-lo.
Definitivament, quan un ama i és estimat, quan dues persones amables tenen la sort de coincidir en el camí, no importa de quin nivell de relació estiguem parlant, el passeig es converteix en una experiència memorable. Com tot el que té de bo la vida, una vegada que sabem què és realment l'amabilitat, i l'experimentem, és gairebé impossible renunciar a ella.

jueves, 5 de mayo de 2011

Amabilitat en l'amor

En parella, conviure amb persones amables sol ser una delícia, doncs a més de no interferir en el projecte personal del company/a, sempre estan disposades a donar suport a l'altre en el que necessiti. I si també són persones amables amb elles mateixes, no renunciaran al seu propi projecte vital. Tot el contrari, buscaran persones que sàpiguen estimar-les bé, igual que elles saben estimar bé i respectar l'espai i l'autonomia de la seva parella.
En els somnis sobre la persona estimada, costa creure que algú elabori en la seva ment la imatge d'una persona que maltracta, insulta o va donant mostres de mal humor a tort i a dret. Tots desitgem tenir en la nostra vida íntima a algú que ens tracti amb consideració, amb manyaga, amb atenció, amb paciència,… en fi, a algú AMABLE, a algú que ens estimi i a qui puguem estimar.
Enfront de les persones assertives, que saben expressar el que volen i necessiten sense ofendre al proïsme, estan aquelles altres que no saben gestionar i controlar les seves emocions. Han de recórrer a les dolentes maneres, al mal humor i a l'agressivitat per a comunicar el que volen o el que els fa sentir incòmodes. A curt termini, un insult o un exabrupte callen al contrari, però a llarg termini arriben les conseqüències indesitjades, com la solitud i la falta d'afecte.

miércoles, 4 de mayo de 2011

La consorcia d'Andorra-P.Canturri

Aquest assaig tracta sobre la primera Consòrcia que es va fer a Andorra per part dels casats per evitar el excessos dels joves i dels solters durant els carnestoltes.
Posteriorment es va anar convertint en alguna cosa semblant a un club anglès; per descomptat de caràcter corporatiu i d’accés solament masculí.
Es interessant des del punt de vista històric del Principat d’Andorra i sobre la formació en aquesta època de les consòrcies.
El llibre ha estat editat per l’Honorable Comú d’Andorra la Vella per repartir en certa data als “caps de família” del mateix comú.
-ARGUMENT: Sobre la creació de diferents consorcis i en particular el dels casats, des de la seva inauguració en 1731 amb motiu dels Carnestoltes fins al nostres dies. Acostament als costums i el patrimoni immaterial dintre de les diferents èpoques en les parròquies del Principat d’Andorra.
-PERSONATGES: El Porrer. El Consol de la consòrcia. Els Consorcians. Els Consellers. Els Càrrecs. “El Porrer” m’ha interessat més ja que jo no coneixia l’existència d’aquest individu i que la porra era per a acabar de matar als animals i bestiar per a evitar-los patiment amb un fort cop al cap.
El text és de vegades de molt complicada comprensió ja que fa servir el llenguatge que s’escrivia durant el segle XVIII i XIX molt abans de la reforma lingüística del Català.
Aquest exemplar del llibre el vaig rebre com un regal molt especial de part d’un amic, qui era “cap de família” durant la meva estada i residencia a Andorra. Però he d’admetre que excepte als curiosos sobre els costums del Principat d’Andorra no l’aconsellaria a causa de la seva complexitat lingüística i sobre tot el tema que tracta és poc interessant per a la majoria de les persones. És un llibre molt elitista no més per als que estan veritablement interessats en la procedència i història de les parròquies andorranes.

martes, 3 de mayo de 2011

SENSE BOGERIA

Voguem per un llac de somnis
remant carícies i petons,
no feien falta les paraules
solament l'amor i la glòria…

Bramàvem als vents gemegats
com mar embravit,
entre aigua i cel ,a l'arribar l'ocàs
el sol es llisca suau després de les roques…

Una música lenta s'escolta al lluny
d'ocells en l'horitzó
amb aletejos de cristall, deixant dur
les delícies que anhelem…

No hi ha ports per a la bogeria
deixem que les aigües ens duguin a l'èxtasi,
sense ribes, ni fars, solament la llum
que irradien els teus bells ulls…
fluirem els moments
fins que arribi la calma,
que la nit no acabi
i la lluna segueixi il·luminant la mar…

lunes, 2 de mayo de 2011

TEMPS DE SENTIT

Superar una ruptura de parella pot resultar traumàtica. La tristesa, l'apatia, els canvis de conducta seran les pautes que marcaran aquesta transició.
Acabar amb una relació és una mica traumàtic, tant per el que decideix donar el pas com per a l'altra persona. L'haver compartit una part de la teva vida amb algú i enfrontar-se de la nit al dia amb la solitud i amb l'angoixa d'haver de començar de nou, és l'enorme cost que cal pagar, encara que al final sigui sempre per a bé.
Després de la tempesta ve sempre la calma i per molt fosques que estiguin les coses, aquesta sensació de buit en l'estómac, o aquest dolor inexplicable en el cor, aquesta pesadesa i cansament en tot el cos, i aquesta tristesa i desassossec sempre tenen un final. Amb el temps la vida torna a cobrar sentit i tot queda com un mal somni.

domingo, 1 de mayo de 2011

Relacions personals. Comunicació

Si volem tenir èxit en la vida hem de saber conrear les relacions personals, per a això és primordial saber comunicar-nos.
La comunicació és el procés humà més important després del de l'alimentació. La comunicació dolenta ha estat causa de divorcis, baralles entre familiars, amics i fins a guerres.
Però no només hem de comunicar-nos bé, també hem de fer-lo amb empatia. El més important de la comunicació és saber escoltar, escoltar amb les oïdes, amb el cor i amb el cervell, obrir-nos a entendre el que volen dir-nos.
Generalment escoltem amb ganes de parlar, hem de, evitar la temptació de parlar de la nostra pròpia història, perdre una mica la nostra pròpia importància i deixar de defensar el nostre punt de vista. Col·locar-nos de manera sincera en el lloc de l'altre. Això s'assoleix amb entrenament ja que l'egoisme humà està arrelat en nosaltres. Els éssers humans tenim la tendència d'escoltar amb ganes de parlar de nosaltres mateixos, de la nostra història i segons els nostres paradigmes.
També hem d'escoltar tots els punts de vista sense apegar-nos a cap. És així com entenem bé el que ens volen dir, així mantindrem la nostra ment lliure i podrem veure oportunitats i nous camins per a l'enteniment.