ROSESGUIDE

ROSESGUIDE
MI WEB

miércoles, 26 de mayo de 2010

La Pedrera



Avui he visitat La Pedrera o Casa Milà de Gaudí.


Gaudí mostra en aquest edifici cèlebre el seu domini de tots els recursos tècnics i expressius. La Casa Milà, coneguda popularment com la Pedrera a causa del seu aspecte exterior, consta de soterrani, semisoterrani, planta baixa, cinc pisos i golfes, a més del terrat.



L'arquitecte creà per a les façanes d'aquest edifici de xamfrà una complexa estructura de pedra del Garraf i de Vilafranca, que va deixar a la vista amb formes erosionades escultòricament, amb la particularitat que es podia sostenir d'una manera autònoma. Entre aquesta façana i els murs dels dos patis s'alça una estructura de columnes de ferro o pedra que sostenen les bigues de ferro dels diferents nivells. Aquesta disposició possibilita unes plantes interiors lliures que es podien distribuir a voluntat. Les golfes consten d'un seguit d'arcs parabòlics de maó, d'alçades irregulars, que determinen uns nivells també desiguals dels paviments del terrat. Constructivament, a la Pedrera s'assajaren variacions innovadores dels sistemes tradicionals, com ara la base del pati circular, que recolza sobre un entramat radial de ferro, en forma de paraigua, visible al soterrani (antigues quadres i garatge, accessible per unes grans rampes).



Tots els elements, des de les obertures excavades a la pedra de la façana fins a les reixes de ferro forjat dels balcons o les xemeneies, que formen un espai transitable al terrat, adquireixen en aquest singular edifici, segurament l'obra mestra de Gaudí, un aspecte orgànic inspirat en una muntanya, que s'avança a l'arquitectura expressionista i a l'escultura abstracta.



Les dues portes que donen al carrer, amb vidrieres de formes orgàniques semblants a closques de tortuga, condueixen als vestíbuls (amb pintura mural d'Iu Pascual) i als patis, un de circular i l'altre més allargat. Als patis hi ha mostres de ferro forjat, però aquesta tècnica artesana adquireix la màxima rellevància als balcons, on s'ha assenyalat la intervenció de Jujol. El tractament lliure i escultòric de les baranes dels balcons —obra del taller dels germans Badia— no s'assembla en res al que era habitual a les façanes barcelonines.



Al terrat, Gaudí porta fins al paroxisme la tendència a fer de l'edifici un espai singular. Les xemeneies, les torres de ventilació i els badalots o edicles de les escales, amb les seves formes rotundes i vagament antropomòrfiques, han estat objecte de tota mena d'interpretacions més o menys fantasioses. En qualsevol cas, el conjunt del terrat, amb els seus desnivells i els objectes totèmics que el poblen, constitueix una creació totalment original. A diferència de l'esclat cromàtic del terrat del Palau Güell, aquí les xemeneies són cobertes de trencadís blanc de marbre i ceràmica o pintades de color bru, amb l'excepció d'una xemeneia, coberta de vidres verds d'ampolla.



La Casa Milà s'havia de coronar amb una imatge de la Mare de Déu del Roser en bronze daurat que l'escultor Carles Mani havia projectat, però que no s'arribà a fer, potser a causa dels fets anticlericals de la Setmana Tràgica, a l'estiu del 1909. Potser per aquest motiu Antoni Gaudí no va acabar totalment la casa ni completà el mobiliari del pis dels propietaris, que ocupava tota la planta principal. En tot cas, sí que hi va fer nombrosos elements de fusteria, com ara les portes, va dissenyar terres de parquet, i va utilitzar el paviment de motius marins dissenyat per a la Casa Batlló. També es van arribar a construir, atribuïts en general a Jujol, els sostres de guix, de formes orgàniques, i l'ornamentació de les columnes de pedra amb invocacions marianes. Altres col·laboradors de la Casa Milà van ser Sugrañes, Bayó i Canaleta.



Amb motiu de la construcció de la Pedrera, aquest edifici va ser objecte de nombroses caricatures a la premsa barcelonina, que revelen fins a quin punt aquesta construcció insòlita va passar de seguida a formar part del patrimoni popular dels ciutadans. La mateixa construcció és envoltada d'anècdotes.



Restaurada acuradament a l'exterior i a l'interior els darrers anys per la Caixa de Catalunya, la planta principal s'ha convertit en sala d'exposicions, s'ha creat un auditori nou al soterrani, i les golfes (amb l'Espai Gaudí) i els terrats també es poden visitar.



L'any 1984 va ser declarat bé cultural del patrimoni mundial per la UNESCO.

domingo, 23 de mayo de 2010

Domingo querrillero

En el Cerro de la Iguana Montana adentro de las segovias
se vio un resplandor extraño como una aurora de media noche
los maisales se prendieron, los quiebra platas se estremecieron,
llovió por Moyogalpa, por Telpaneca y por Chichigalpa

Cristo ya nació en Palacaguina de Chepe Pavon Pavon y una tal María
ella va a planchar muy humildemente
la ropa que goza la mujer hermosa del terrateniente.

Las gentes para mirarlo se rejuntaron en un molote,
el indio Joaquin le trajo quesillo en trenzas de Nagarote
en ves de oro, incienso y mirra le regalaron según yo supe
cajetitas de Diriomo y hasta buñuelos de Guadalupe.

Cristo ya nació en palacaguina de Chepe Pavon Pavon y una tal María
ella va a planchar muy humildemente
la ropa que goza la mujer hermosa del terrateniente.

José el pobre jornalero se mecatella todito el día,
lo tiene con reumatismo el tequio de la carpintería,
María sueña que el hijo igual que el tata sea carpintero
pero el cipotillo piensa mañana quiero ser guerrillero.

Cristo ya nacio en Palacaguina de Chepe Pavon Pavon y una tal María
ella va a planchar muy humildemente
la ropa que goza la mujer hermosa del terrateniente.

lunes, 17 de mayo de 2010

jueves, 13 de mayo de 2010

La Roca dels Moros del Cogul


Aquests llocs d'art rupestre de la fi de la prehistòria, a l'arc mediterrani de la península Ibèrica, constitueixen un conjunt d'una categoria excepcional que descriu el mode de vida, en una fase crítica del desenvolupament humà, de manera viva i gràfica en unes pintures úniques pel seu estil i per la seva temàtica.
El conjunt de les pintures rupestres de la fi de la prehistòria situades a l'arc mediterrani de l'Espanya oriental és el grup més gran de llocs d'art rupestre que es poden trobar a tot Europa, i que ofereixen un retrat excepcional de la vida de l'home en un període essencial de l'evolució cultural humana.
Un total de 16 jaciments arqueològics lleidatans han estat reconeguts per la UNESCO com a dipositaris de pintures rupestres de gran valor, tant perquè es tracta d'una de les primeres manifestacions artístiques de l'home dins de la primitiva civilització mediterrània com perquè són l'embrió de posteriors manifestacions plàstiques.
La distinció ha estat atorgada a vestigis de Ponent com la Roca dels Moros del Cogul, una de les peces més ben conservades de la pintura rupestre, i exemplificadora de l'art que es va desenvolupar durant el paleolític en aquest territori. També s'hi han inclòs la Cova de Cogulló, a Vilanova de Meià; la dels Vilasos, a Os de Balaguer, i les de la vall de la Coma i la Balma dels Punts, totes dues a l'Albi. Com a elements de característiques singulars s'hi consideren també la Roca del Rumbau de Peramola o els abrics de la Granja d'Escarp, trobats com a conseqüència de prospeccions minaires. A aquests jaciments s'hi afegeixen l'abric de la vall d'Ingla, a Bellver de Cerdanya; les Roques Guàrdies, a les Borges Blanques; les Aparets, a Alòs de Balaguer; la cova d'Antona, a Artesa de Segre; la Balma del Pantà i la Cova del Tabac, a Camarasa; la Balma de les Ovelles, a Tremp, i les pintures rupestres d'Alfés. Tots aquests jaciments són el primer patrimoni cultural de rang mundial que han aconseguit les comarques de Lleida.

martes, 11 de mayo de 2010

miércoles, 5 de mayo de 2010

Renaixement a Catalunya


Arquitectura
Quan Alfons el Magnànim incorpora a la corona els territoris italians meridionals de Nàpols, València es converteix en la capital efectiva dels Països Catalans. A través d’aquesta ciutat s’introdueixen les influències del renaixement italià, que en general només afectà la decoració superficial.
Hi ha doncs poques mostres d’art renaixentista. Cal esmentar la capella municipal de València, el Palau del marquès de Villores a Sant Mateu (Maestrat), la sala de les Corts de la Generalitat de València, el saló de Sant Jordi i la façana principal de la Generalitat de Barcelona.

Escultura
La plàstica renaixentista s’introdueix gràcies a la presència d’artistes forans, i fins i tot a la importació d’obres, com ara els sepulcres de Bernat de Vilamarí i de Joan d’Aragó, a Montserrat, i el de Ramon Folc de Cardona, a Bellpuig d’Urgell.
Entre els artistes que van treballar es destaquen Bartolomé Ordóñez i Diego de Siloé. També cal esmentar Martí Diaz de Litzasolo, de nacionalitat desconeguda, però que va obtenir la ciutadania barcelonina.
Indubtablement, però, la figura més destacada fou el valencià Damià Forment, instal•lat a Saragossa i eix de l’escola aragonesa, que fou cridat a Poblet per realitzar l’altar d’alabastre.

Pintura
Durant la segona meitat del segle XV la pintura catalana rep l’impacte del realisme de Van Eyck, que es pot detectar en algunes obres del gran pintor Jaume Huguet. Però no és això precisament el que caracteritza l’art d’Huguet, sinó el seu domini de la composició, que li permet d’arribar a la monumentalitat per mitjà d’una naturalitat elegant i refinada.
Al llarg de la primera meitat dels segle XVI l’ideal plàstic del Renaixement italià s’introdueix als Països Catalans. La porta d’entrada fou València, més lligada que Barcelona als estats italians units a la corona catalana. Artistes italians o formats a Itàlia són els portadors de la nova estètica.
A mitjan segle XVI apareix el manierisme, moviment que es basava en la idea que la perfecció artística havia de consistir a imitar els grans mestres, Ticià, Miquel Àngel, Rafael i Correggio.
El representant més important fou el valencià Vicent Macip, anomenat Joan de Joanes, l’obra del qual es troba limitada per la manca d’un públic adequant al seu refinat art, a causa de la dissolució del nucli aristocràtic després de la desaparició de la corona catalana.

martes, 4 de mayo de 2010

Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco


La favorable configuración geográfica de las comarcas meridionales de Cataluña y su clima muy benigno favorecieron que el proceso de poblamiento humano se iniciara muy pronto, ya en época prehistórica. Son relativamente numerosos los yacimientos que documentan las diferentes etapas del Paleolítico y del Epipaleolítico. Durante el Neolítico y la Edad de Bronze, las respectivas comunidades humanas (con las actividades económicas características de este período: agricultura y ganaderia) encontraron en el territorio que actualmente configuran las comarcas del Campo de Tarragona un escenario idóneo.
Este proceso de asentamiento finalizó con la consolidación, sobre el territorio, de las diferentes tribus que conformaron el mosaico sociopolítico de las tierras levantinas de la Península Ibérica en época prerromana, como consecuencia directa del contacto de aquellos grupos autóctonos con los diversos pueblos colonizadores del Mediterráneo (fenicios, griegos y púnicos). El territorio del Campo de Tarragona era ocupado por la tribu ibérica de los cesetanos.Uno de sus asentamientos más importantes, Kese, fue probablemente su capital y, en todo caso, el precedente inmediato de la ciudad romana de Tárraco, la actual Tarragona.
En el año 218 aC, con motivo de la II Guerra Púnica entre romanos y cartagineses, el ejército romano a las órdenes a Cneo Cornelio Escipión desembarcó en Ampurias, colonia griega aliada de Roma. De manera simultánea se fundó Tárraco, como principal base de hivernada de los ejércitos romanos en Hispania, iniciándose un largo y complejo proceso de incorporación de los territorios peninsulares al nuevo orden político, cultural y económico de la romanidad, en el cual la ciudad jugó en todo momento un papel fundamental.
En la segunda mitad del s. I aC se le concedió el estatuto de colonia de derecho romano, tomando la denominación de Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. En el año 27 aC consiguió ser la capital de la provincia Tarraconense, dentro de la nueva organización territorial propiciada por Augusto. Éste residió en Tárraco durante dos años, siguiendo las campañas militares que se realizaban en la cornisa cantábrica y dirigiendo desde aquí su planificada transformación del mundo.
Se inició entonces la aplicación de un programa dirigido a dotar a esta colonia de un nivel urbanístico y monumental acorde con la importancia y significación de la ciudad...
La vitalidad de Tárraco se mantuvo con plenitud hasta mediados del s. III dC. Como consecuencia de la crisis general y con las primeres oleadas de invasores germánicos, se inició un proceso de progresiva recesión tanto en el orden demográfico como en el urbanístico. Ello comportó la destrucción y el abandono de gran parte de la ciudad, con excepción de una parte alta convertida en el núcleo principal de residencia.
Durante esta época, la pérdida de la capitalidad de Tárraco, primero respecto a Tolosa, después respecto a Barcino (Barcelona) y finalmente respecto a Toletum (Toledo, s. VI) supondrá el alejamiento de la ciutat de los centros políticos decisivos de la época. Este alejamiento no reducirá su importancia urbana, fundamentada en su condición de sede eclesiástica metropolitana y en el mantenimiento de las instalaciones portuarias, hasta la llegada de los musulmanes a la ciudad hacia el año 713 o 714. Este hecho señala definitivamente la entrada de la ciudad en la llamada Edad Media.

lunes, 3 de mayo de 2010

Stairway to Heaven

There's a lady who's sure All that glitters is gold
And she's buying a stairway to heaven
When she gets there she knows
If the stores are all closed
With a word she can get what she came for

And she's buying a stairway to heaven

There's a sign on the wall
But she wants to be sure
'Cause you know sometimes words have
Two meanings

In a tree by the brook
There's a songbird who sings
Sometimes all of our thoughts are
Misgiven


Ooh, it makes me wonder
Ooh, it makes me wonder

There's a feeling I get
When I look to the west
And my spirit is crying
For leaving

In my thoughts I have seen
Rings of smoke through the trees
And the voices of those
Who stand looking

Ooh, it makes me wonder
Ooh, it really makes me wonder

And it's whispered that soon
If we all call the tune
Then the piper will lead us to reason
And a new day will dawn
For those who stand long
And the forests will
Echo with laughter

Oh, whoa, whoa, whoa, whoa, ooh, whoa, oh

If there's a bustle in your hedgerow
Don't be alarmed now
It's just a spring clean
For the May queen


Yes, there are two paths you can go by
But in the long run
There's still time to change
The road you're on


And it makes me wonder
Aw, uh, oh
Your head is humming and it won't go
In case you don't know
The piper's calling you to join him


Dear lady, can you hear the wind blow?
And did you know
Your stairway lies on the whispering wind?


And as we wind on down the road
Our shadows taller than our soul
There walks a lady we all know
Who shines white light and wants to show
How everything still turns to gold
And if you listen very hard
The truth will come to you at last
When all are one and one is all
To be a rock and not to roll


And she's buying a stairway
To heaven...

domingo, 2 de mayo de 2010

El monestir de Pedralbes


El monestir va ser fundat pel rei Jaume el Just i per la seva esposa Elisenda de Montcada el 1326, amb la intenció que servís de lloc de retir per la reina en el moment d'enviudar, que es preveia proper per l'edat i la salut del rei. El monestir es va inaugurar amb una missa solemne el 3 de maig de 1327. Albergava una comunitat de monges clarisses, formada en la seva major part per filles de nobles.
La reina va posar especial interès en aquest monestir al qual va dotar de diversos privilegis. Gràcies a un d'aquests privilegis, el monestir quedava sota la protecció directa de la ciutat, a través del Consell de Cent, que es comprometia a defensar-lo en cas de perill.
La pròpia Elisenda va fer construir un palau annex al que es va traslladar al morir el seu marit, el 1327. Elisenda va residir al palau del monestir fins el moment de la seva mort el 1364. Malgrat que la pròpia reina va ordenar al seu testament que l'edifici fos derruït després de la seva defunció, l'any 1972 Maria Assumpta Escudero i Ribot va considerar que havia descobert les restes del Palau dins del mateix monestir de Pedralbes al costat del dormitori de les monges, si bé d'altres investigadors han proposat hipòtesis alternatives sobre la situació del palau, més obert a l'exterior.
Des del 1329 hi va haver al monestir una petita comunitat de frares franciscans (inicialment sis) per cuidar-se de l'espiritualitat de les monges; aquests frares s'allotjaven a l'edifici conegut com el conventet.
Durant la Guerra dels Segadors de 1640, les monges van ser exclaustrades i es van allotjar a la residència del marquès d'Aitona. En virtut de l'acord establert per Elisenda de Montcada amb la ciutat, les religioses van ser escortades fins a la seva destinació per soldats armats. La mare abadessa tancava el seguici, acompanyada pel segon conseller de la ciutat.
El 1835, després de la crema de convents produïda a Barcelona, les monges van fugir i la comunitat va restar dispersa durant tres anys. Tot i això, el monestir no fou afectat per la desamortització, cosa que ha contribuït a la seva bona conservació en comparació amb d'altres elements del patrimoni eclesiàstic del país.
El 1931 l'estat va declarar el monestir Monument Històric Artístic i, en esclatar la guerra civil, se'n feu càrrec la Generalitat i va ser cremat el retaule major. El 1938 s´hi instal•la el Dipòsit General d'Arxius, on es reunien els fons dels arxius de diferents institucions (sobretot religioses) que es podia anar salvant de les vicissituds del moment. A partir del 1949 una part del monestir es va obrir al públic, i el 1975 es va construir un nou convent a l'antic hort per tal de destinar la major part de les instal•lacions antigues al Museu-monestir de Pedralbes, que a les darreries del segle XX va passar a formar part del Museu d'Història de la Ciutat. En aquest museu s'exhibeixen peces relacionades amb la vida monàstica, gairebé totes pertanyents al patrimoni de les religioses. El 1993 es va destinar una part del recinte a allotjar una petita part de la col•lecció Thyssen-Bornemisza. El 2004, aquesta col•lecció es va traslladar al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Una petita comunitat de monges clarisses segueix residint al nou convent.

Para Iván


Ay, mi pescadito, deja de llorar,
Ay, mi pescadito, no llores ya más...
Hizo bizcochos y al mar los tiró,
ya junto al barco ni un pez se acercó.
Ay, mi pescadito, deja de llorar,
Ay, mi pescadito, no llores ya más...
Le dijo al Bonito con tino y ardor:
"si tu eres bonito yo soy una flor"
Ay, mi pescadito, deja de llorar,
Ay, mi pescadito,no llores ya más...