ROSESGUIDE

ROSESGUIDE
MI WEB

domingo, 15 de noviembre de 2009

EL COMTE ARNAU


Anem a pams i comencem des del principi, ja que la història d'Arnau és llarga i complicada. La tradició no ens presenta la gran figura del comte l'Arnau prou definida. Segur és que nasqué d'una llegenda i també d'una cançó. També podria tractar-se d'algun personatge històric desfigurat pel pas del temps. La veu popular sovint es contradiu i ens parla d'una manera inconcordant. Unes vegades en fa un heroi i d'altres el considera un monstre. Aquest concepte està força més estès que el primer. Explicarem allò que n'hem sentit dir, encara que uns conceptes no lliguin i àdhuc s'oposin a uns altres.

El comte l'Arnau era baró de Mataplana, comte de Pallars, baró de Toses, senyor de Gombrèn, d'Aranyonet i de la Pobla de Lillet. La seva baronia comprenia una bona part del Ripollès i era senyor dels castells de Mataplana (on tenia la residència principal), del de Solans, del de les Dames o de Blancafort i del de Castellar de N'Hug. Apart d'aquests féu construir el de Puigbó (prop de Gombrèn), Monegals (a l'est del Montgrony), i Sant Amanç (damunt de Sant Joan de les Abadesses). Era parent de sant Joan de Mata, fill del castell de Mataplana, el qual té dedicada una capella davant el derruït castell.

Llavors de la invasió dels moros, els sarraïns van arribar fins al peu del Montgrony, però no es van creure amb prou forces per a envair aquell cim tan agrest. Tot seguit van imposar un tribut anyal a la pagesia que consistia en cent donzelles, cent cavalls blancs, cent vaques lleteres i cent vedells, tribut que era pagat amb molta recança, tant perquè resultava ominós com perquè representava la ruïna del país.

El comte l'Arnau va convocar els seus vassalls al santuari de Montgrony i els proposà armar-se per tal d'abatre els alarbs i alliberar-se del tribut, tan vexatori. Tots els reunits, davant la imatge de la Mare de Déu, van prometre ajut al Comte i posar-se al seu costat. En canvi, una altra tradició ens diu que així que els moros van arribar al peu del Montgrony la roca viva es va esberlar i engolí la imatge de la Mare de Déu, per tal de salvar-la de la profanació impia musulmana, i que fou descoberta més tard per una vaca, quan la terra fou reconquerida i el perill de profanació hagué passat. Segons aquesta tradició la Mare de Déu difícilment podia ésser testimoni de la conjura.

Els moros, de seguida de veure's atacats, van reaccionar amb tant de braó que els cristians es veieren obligats a fugir cap a Monegals, vila important que diuen que hi hagué al cim del Montgrony, que era aleshores la capital d'aquella contrada i de la qual avui només resten una quants enderrocs. El comte l'Arnau va fugir i, corrent com el vent, arribà fins a la Cova del Moltó, que encara s'obre en la cinglera dreta del Freser, ben a la vora del riu, en terme de Campdevànol. També diuen que eren les coves de Ribes. Les goges de les coves de Ribes, doncs, corregueren en el seu ajut i li donaren una espasa meravellosa, forjada pels martinets, nans de sota terra, la qual fereix sempre en ser desembeinada. Els moros el van perseguir, però no se sentiren lleugers per a pujar aquell cingle tan espadat i van idear un enginy. Amuntegaren el brancatge de molts arbres i en feren com una mena d'escala. Així pogueren assolir la cova. El Comte, però, des de la boca, armat de la seva espasa, els anava ventant espasades tal com se li anaven presentant. En va matar tants que, encara fins no fa pas gaire temps, hom trobava per aquells verals ossos dels molts sarraïns caiguts. Finalment van comprendre que si persistien en llur afany no en quedaria ni un, i decidiren deixar-lo estar.

Mentre els sarraïns tractaven d'abatre al Comte, els seus pagesos havien reaccionat del contratemps sofert. A tocs de corn feren córrer la nova del que havia passat. Tots novament van aplegar-se, plens de coratge i armats fins a les dents, i desferen els guardians del castell on residia el rei moro i el van matar. Aquesta batalla va produir-se al paratge anomenat els Closos i que, segons veu popular, en altre temps se n'havia dit els Enclosos, fent referència a l'exèrcit moro que, de retorn de batre el Comte, fou enclòs pels de Gombrèn, que els esperaven. Hom ha trobat per aquells verals ossos humans i, sobretot, mitges llunes de ferro de les que havien portat els sarraïns en llurs turbants com a ensenya del mahometisme.

En certa manera podríem considerar aquest fet un símil de la Covadonga asturiana, només que, en aquest cas, es vol narrar el naixement de Catalunya mitjançant un heroi com Arnau.

Per tota aquella rodalia va córrer la veu de la gran victòria assolida pels pagesos del Comte contra els sarraïns i foren molts els qui van sumar-se al moviment de redempció i de rebel•lió i les emprengueren contra els moros, que d'aquella envestida hagueren de recular fins a Alpens. Al Montgrony fou, donc, segons la tradició, on s'inicià la reconquesta de la terra del poder agarè, i el comte l'Arnau en fou el cabdill i el propulsor.

És ben cert que la reconquesta de les terres catalanes es va iniciar segurament al Ripollès, que és conegut com "el bressol de Catalunya".

Conta també la tradició que el Comte va foragitar els moros de tota la contrada, llevat d'un escamot de molt valents que, menats per un reietó, s'havien fet forts al castell de Lillet. Tots els intents fets per desencastellar-los havien resultat inútils. Un dia que feia una boira molt espessa, el Comte aplegà ràpidament tota la seva gent i a corre-cuita van construir el monestir de monjos de la Pobla de Lillet. L'endemà, quan la boira s'esvaí, els moros es trobaren amb aquell cenobi com sorgit de sota terra, tot radiant de creus i de signes del Crist, l'acció dels quals no van poder resistir, i abandonaren el castell.

De tot és ben sabut la misteriosa capacitat del Comte per portar a terme obres increïbles; com ara construir un monestir en una sola nit. Però d'aquests poders, que també són malèfics, en parlarem més endavant.

Altres tradicions conten que el cabdill visigot Quintilià, fugint de la invasió agarena, va refugiar-se al Montgrony, que era pràcticament inaccessible. Allí se sentí segur i tractà d'organitzar unes forces per tal d'emprendre la reconquesta. Com que no coneixia el país ni sabia on podia acudir ni de qui es podia refiar, va demanar ajut al comte l'Arnau, que gaudia d'un gran prestigi, per efecte del qual van aplegar un fort exèrcit que va acampar a Coma Armada, paratge que abans era conegut amb un altre nom i que passà a anomenar-se així des d'aleshores. Una altra tradició sobre l'esmentada reconquesta conta, encara, que el qui féu cap al Montgrony fou el comte Otger Cataló i que hi plantà la seva tenda. Per tal d'aplegar un exèrcit poderós per poder afrontar els moros, féu sonar els seu corn de guerra als quatre vents; però ni un sol home no acudí a la seva crida, i Otger, que anava ben sol, sense altre company que un gos molt fidel i intel•ligent, quedà força desolat. La bèstia va comprendre l'estat d'ànim del seu amo davant el fracàs i per ajudar-lo va córrer cap al castell de Mataplana, on donà a entendre que passava quelcom d'extraordinari. Tant i tant va porfidiejar que el comte l'Arnau va manar a un servent que seguís el gos per tal de veure què volia. La bèstia va menar-lo fins a la tenda del seu amo i Otger li exposà el seu pla perquè en fes coneixedor el seu senyor. Quan el comte l'Arnau n'hagué esment li prometé ajudar-lo en tot i per tot. Usant del seu prestigi cridà els cavallers més aguerrits i n'aplegà fins a nou, que s'aparellaren per combatre els moros. Els nou cavallers juraren fidelitat a llur paraula davant de la imatge de la Mare de Déu, que prengueren per testimoni. Tots es van treure les espases i les estengueren alhora damunt de l'altar, disposats ells en rodona al voltant de la mesa. I van acomplir el jurament, puix no pararen de lluitar fins que assoliren plenament llur propòsit.

Otger va reconèixer que devia l'èxit de la seva empresa a l'esforç i a la intel•ligència del seu gos, i el volgué honorar com es mereixia. El premià amb un magnífic collar i per eterna memòria va posar el gos al seu escut en actitud de córrer.

Els nou cavallers que s'ajuntaren per combatre els enemics sarraïns passaren a anomenar-se des de llavors els Nou Barons de la Fama, i de cadascun d'ells sorgí una família noble. En total els cavallers eren Dapifer de Montcada, Galceran de Pinós, Hug de Mataplana, Guillem de Cervera, Ramon de Cervelló, Pere d'Alamany, Gibert de Ribelles, Roger d'Erill i Ramon d'Anglesola. D'aquí sorgiren les famílies dels Montcada, Pinós, Mataplana, Cervera, Cervelló, Alamany, Ribelles, Erill i Anglesola. Aquestes famílies configuraren després el més important de la noblesa catalana. La figura dels Nou Barons de la Fama pren semblança dels Dotze Pars de França i dels Cavallers de la Taula Rodona.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Bé, molt bonica i coneguda la llegenda ...nomès que l'Arnau tambè te un altra "vida", la licenciosa i terrible vers el seu súbdits ...
Però això es un altra Història ....

Anónimo dijo...

good afternoonpeople this is a great forum hope im welcome :)