ROSESGUIDE

ROSESGUIDE
MI WEB

viernes, 27 de noviembre de 2009

Turismo de cruceros


El turismo de cruceros es la modalidad turística de más rápido crecimiento en el mercado de viajes de placer, es la actividad que se realiza a bordo de un barco o buque, el cual brinda a sus pasajeros todos los servicios y facilidades similares a los de un gran hotel o resort del mundo.

Durante la década de 1970 en respuesta a la popularidad de serie de televisión “El Crucero del Amor (Love Boat)” y a una efectiva campaña publicitaria, la industria de crucero atravesó un periodo de rápido crecimiento.

De 1970 a 1984 el número de personas tomando cruceros se triplicó aumentando de medio millón a millón y medio.

En la década de los 80 se construyó más de una docena de cruceros y los viajes fueron reacondicionados.

Para el mercado español, la tasa de crecimiento anual entre los años 1995 y 2000 había rozado ya el 30%.

El producto crucero debido al crecimiento de la demanda se ha adaptado a los cambios en la estructura sociodemográfica de los cruceristas, público más joven, de menores recursos y abarcando todas las capas de población.

La aplicación de la economía de escalas así como los avances tecnológicos y la menor duración de los cruceros han conseguido que esta demanda de un producto más asequible pudiera ser satisfecha. Además de estos factores han influido la puesta en servicio de buques de mayor tamaño, tecnológicamente más avanzados, seguros y con unas instalaciones a bordo que permiten generar mayores ingresos. Esta optimización de recursos hace que la modernización de las flotas prosiga a buen ritmo.

La modernización de la flota de buques de crucero, debido a la fuerte inversión que supone, genera además un proceso de concentración empresarial cada vez más acentuado.

Los puertos españoles han cerrado el ejercicio 2008 con la visita de 5,8 millones de cruceristas, un 16,87% más que en 2007; y 3.612 cruceros, un 1,83% en el último año, avalando las opciones de España como destino en alza tanto en el Atlántico como en el Mediterráneo.

Según las cifras de Puertos del Estado, los puertos del Mediterráneo (Alicante, Almería, Tarifa -Bahía de Algeciras-, Baleares, Barcelona, Cartagena, Castellón, Ceuta, Málaga, Melilla, Motril, Tarragona y Valencia) han experimentado un crecimiento medio del 14,5% concentrando más del 70% del total de los cruceristas que arribaron a España, con 4,15 millones de visitantes.

En esta zona destacan, sin duda, Barcelona, que por primer año supera los 2 millones de cruceristas convirtiéndose en el primer puerto de Europa y quinto del mundo; y Baleares (Palma de Mallorca, Ibiza y Formentera) que superó los 1,3 millones. Les siguen Málaga, con 353.000 pasajeros, y Valencia, con 199.000.

Dada la relevancia que está cobrando el turismo de cruceros en nuestro país, las autoridades portuarias están dando un fuerte impulso inversor.

Para el período 2009-2012 están previstas obras por importe de 290 millones de euros destinadas a optimizar las infraestructuras y 92 millones a actuaciones que mejorarán el entorno urbano de los puertos.

jueves, 26 de noviembre de 2009

CATHY. RIP


Querida amiga Cathy,

En el día de tu funeral y en tu honor quiero dedicarte una oración y una corta despedida.

¡Espero que en el otro lado (si de verdad hay otro lado) podamos vernos y charlar un rato sobre guías, turismo y muchas cosas que aún nos han quedado por decir.


Ha sido un honor haberte conocido.

Hasta siempre. ¡Quedarás siempre en mi recuerdo!.

AMEN

domingo, 15 de noviembre de 2009

EL COMTE ARNAU


Anem a pams i comencem des del principi, ja que la història d'Arnau és llarga i complicada. La tradició no ens presenta la gran figura del comte l'Arnau prou definida. Segur és que nasqué d'una llegenda i també d'una cançó. També podria tractar-se d'algun personatge històric desfigurat pel pas del temps. La veu popular sovint es contradiu i ens parla d'una manera inconcordant. Unes vegades en fa un heroi i d'altres el considera un monstre. Aquest concepte està força més estès que el primer. Explicarem allò que n'hem sentit dir, encara que uns conceptes no lliguin i àdhuc s'oposin a uns altres.

El comte l'Arnau era baró de Mataplana, comte de Pallars, baró de Toses, senyor de Gombrèn, d'Aranyonet i de la Pobla de Lillet. La seva baronia comprenia una bona part del Ripollès i era senyor dels castells de Mataplana (on tenia la residència principal), del de Solans, del de les Dames o de Blancafort i del de Castellar de N'Hug. Apart d'aquests féu construir el de Puigbó (prop de Gombrèn), Monegals (a l'est del Montgrony), i Sant Amanç (damunt de Sant Joan de les Abadesses). Era parent de sant Joan de Mata, fill del castell de Mataplana, el qual té dedicada una capella davant el derruït castell.

Llavors de la invasió dels moros, els sarraïns van arribar fins al peu del Montgrony, però no es van creure amb prou forces per a envair aquell cim tan agrest. Tot seguit van imposar un tribut anyal a la pagesia que consistia en cent donzelles, cent cavalls blancs, cent vaques lleteres i cent vedells, tribut que era pagat amb molta recança, tant perquè resultava ominós com perquè representava la ruïna del país.

El comte l'Arnau va convocar els seus vassalls al santuari de Montgrony i els proposà armar-se per tal d'abatre els alarbs i alliberar-se del tribut, tan vexatori. Tots els reunits, davant la imatge de la Mare de Déu, van prometre ajut al Comte i posar-se al seu costat. En canvi, una altra tradició ens diu que així que els moros van arribar al peu del Montgrony la roca viva es va esberlar i engolí la imatge de la Mare de Déu, per tal de salvar-la de la profanació impia musulmana, i que fou descoberta més tard per una vaca, quan la terra fou reconquerida i el perill de profanació hagué passat. Segons aquesta tradició la Mare de Déu difícilment podia ésser testimoni de la conjura.

Els moros, de seguida de veure's atacats, van reaccionar amb tant de braó que els cristians es veieren obligats a fugir cap a Monegals, vila important que diuen que hi hagué al cim del Montgrony, que era aleshores la capital d'aquella contrada i de la qual avui només resten una quants enderrocs. El comte l'Arnau va fugir i, corrent com el vent, arribà fins a la Cova del Moltó, que encara s'obre en la cinglera dreta del Freser, ben a la vora del riu, en terme de Campdevànol. També diuen que eren les coves de Ribes. Les goges de les coves de Ribes, doncs, corregueren en el seu ajut i li donaren una espasa meravellosa, forjada pels martinets, nans de sota terra, la qual fereix sempre en ser desembeinada. Els moros el van perseguir, però no se sentiren lleugers per a pujar aquell cingle tan espadat i van idear un enginy. Amuntegaren el brancatge de molts arbres i en feren com una mena d'escala. Així pogueren assolir la cova. El Comte, però, des de la boca, armat de la seva espasa, els anava ventant espasades tal com se li anaven presentant. En va matar tants que, encara fins no fa pas gaire temps, hom trobava per aquells verals ossos dels molts sarraïns caiguts. Finalment van comprendre que si persistien en llur afany no en quedaria ni un, i decidiren deixar-lo estar.

Mentre els sarraïns tractaven d'abatre al Comte, els seus pagesos havien reaccionat del contratemps sofert. A tocs de corn feren córrer la nova del que havia passat. Tots novament van aplegar-se, plens de coratge i armats fins a les dents, i desferen els guardians del castell on residia el rei moro i el van matar. Aquesta batalla va produir-se al paratge anomenat els Closos i que, segons veu popular, en altre temps se n'havia dit els Enclosos, fent referència a l'exèrcit moro que, de retorn de batre el Comte, fou enclòs pels de Gombrèn, que els esperaven. Hom ha trobat per aquells verals ossos humans i, sobretot, mitges llunes de ferro de les que havien portat els sarraïns en llurs turbants com a ensenya del mahometisme.

En certa manera podríem considerar aquest fet un símil de la Covadonga asturiana, només que, en aquest cas, es vol narrar el naixement de Catalunya mitjançant un heroi com Arnau.

Per tota aquella rodalia va córrer la veu de la gran victòria assolida pels pagesos del Comte contra els sarraïns i foren molts els qui van sumar-se al moviment de redempció i de rebel•lió i les emprengueren contra els moros, que d'aquella envestida hagueren de recular fins a Alpens. Al Montgrony fou, donc, segons la tradició, on s'inicià la reconquesta de la terra del poder agarè, i el comte l'Arnau en fou el cabdill i el propulsor.

És ben cert que la reconquesta de les terres catalanes es va iniciar segurament al Ripollès, que és conegut com "el bressol de Catalunya".

Conta també la tradició que el Comte va foragitar els moros de tota la contrada, llevat d'un escamot de molt valents que, menats per un reietó, s'havien fet forts al castell de Lillet. Tots els intents fets per desencastellar-los havien resultat inútils. Un dia que feia una boira molt espessa, el Comte aplegà ràpidament tota la seva gent i a corre-cuita van construir el monestir de monjos de la Pobla de Lillet. L'endemà, quan la boira s'esvaí, els moros es trobaren amb aquell cenobi com sorgit de sota terra, tot radiant de creus i de signes del Crist, l'acció dels quals no van poder resistir, i abandonaren el castell.

De tot és ben sabut la misteriosa capacitat del Comte per portar a terme obres increïbles; com ara construir un monestir en una sola nit. Però d'aquests poders, que també són malèfics, en parlarem més endavant.

Altres tradicions conten que el cabdill visigot Quintilià, fugint de la invasió agarena, va refugiar-se al Montgrony, que era pràcticament inaccessible. Allí se sentí segur i tractà d'organitzar unes forces per tal d'emprendre la reconquesta. Com que no coneixia el país ni sabia on podia acudir ni de qui es podia refiar, va demanar ajut al comte l'Arnau, que gaudia d'un gran prestigi, per efecte del qual van aplegar un fort exèrcit que va acampar a Coma Armada, paratge que abans era conegut amb un altre nom i que passà a anomenar-se així des d'aleshores. Una altra tradició sobre l'esmentada reconquesta conta, encara, que el qui féu cap al Montgrony fou el comte Otger Cataló i que hi plantà la seva tenda. Per tal d'aplegar un exèrcit poderós per poder afrontar els moros, féu sonar els seu corn de guerra als quatre vents; però ni un sol home no acudí a la seva crida, i Otger, que anava ben sol, sense altre company que un gos molt fidel i intel•ligent, quedà força desolat. La bèstia va comprendre l'estat d'ànim del seu amo davant el fracàs i per ajudar-lo va córrer cap al castell de Mataplana, on donà a entendre que passava quelcom d'extraordinari. Tant i tant va porfidiejar que el comte l'Arnau va manar a un servent que seguís el gos per tal de veure què volia. La bèstia va menar-lo fins a la tenda del seu amo i Otger li exposà el seu pla perquè en fes coneixedor el seu senyor. Quan el comte l'Arnau n'hagué esment li prometé ajudar-lo en tot i per tot. Usant del seu prestigi cridà els cavallers més aguerrits i n'aplegà fins a nou, que s'aparellaren per combatre els moros. Els nou cavallers juraren fidelitat a llur paraula davant de la imatge de la Mare de Déu, que prengueren per testimoni. Tots es van treure les espases i les estengueren alhora damunt de l'altar, disposats ells en rodona al voltant de la mesa. I van acomplir el jurament, puix no pararen de lluitar fins que assoliren plenament llur propòsit.

Otger va reconèixer que devia l'èxit de la seva empresa a l'esforç i a la intel•ligència del seu gos, i el volgué honorar com es mereixia. El premià amb un magnífic collar i per eterna memòria va posar el gos al seu escut en actitud de córrer.

Els nou cavallers que s'ajuntaren per combatre els enemics sarraïns passaren a anomenar-se des de llavors els Nou Barons de la Fama, i de cadascun d'ells sorgí una família noble. En total els cavallers eren Dapifer de Montcada, Galceran de Pinós, Hug de Mataplana, Guillem de Cervera, Ramon de Cervelló, Pere d'Alamany, Gibert de Ribelles, Roger d'Erill i Ramon d'Anglesola. D'aquí sorgiren les famílies dels Montcada, Pinós, Mataplana, Cervera, Cervelló, Alamany, Ribelles, Erill i Anglesola. Aquestes famílies configuraren després el més important de la noblesa catalana. La figura dels Nou Barons de la Fama pren semblança dels Dotze Pars de França i dels Cavallers de la Taula Rodona.